Monestir de Sant Pere de Rodes

  

Monestir de Sant Pere de Rodes
(17489) El Port de la Selva
Telèfon: 972 387 559
Fax: 972 194 231
reservesspv.acdpc@gencat.cat
http://patrimoni.gencat.cat/ca/coleccio/monestir-de-sant-pere-de-rodes

 

Horaris

De dimarts a diumenge, inclosos els festius.
De l'1 d'octubre al 31 de maig: de 10'00 a 17'30 h.
De l'1 de juny al 30 de setembre: de 10'00 a 20'00 h.
Tancat els dilluns no festius, el 25 i 26 de desembre i l'1 i 6 de gener.

 

Situació

El Monestir de Sant Pere de Rodes es troba a la muntanya de Verdera, dintre de la Serra de Rodes, a uns 520 m d'alçada, amb un domini visual de la badia del Port de la Selva i la mar d'Amunt (part nord del Cap de Creus), a més de bona part del Massís del Cap de Creus.

Podem accedir al Monestir en cotxe o a peu. La carretera local que surt del Port de la Selva  cal agafar-la just a la cruïlla de la Selva de Mar.

Una bona excursió és prendre el camí que surt de a Vall de Santa Creu fins al Monestir, o bé seguir el GR11 des del  Port de la Selva.

 

Què hi trobareu

Cenobi del que ja tenim notícies el 878, en que era una humil cel·la monàstica. Durant la primera meitat del s. X ja serà una abadia independent. En els s.XI i XII el monestir adoptarà la que serà la seva configuració principal, encara que va ser objecte de successives reformes al llarg de la seva dilatada història, que acaba el 1835 quan és abandonat definitivament, degut als saquejos i la desamortització.

L'element més important del monument és l'església, obra cabdal i única en el seu tipus dins del romànic català. La nau central de la basílica és d'una riquesa decorativa i grandiositat excepcionals. Els capitells, de tipus califal, són de tradició coríntia o amb entrellaços i estan considerats entre les millors peces escultòriques del s.XI.

També són destacables la torre de defensa (s. X reformada s. XIV) i el campanar (finals s. XI) així com els 2 claustres superposats i les restes de decoració pictòrica mural

Web online: http://patrimoni.gencat.cat/ca/coleccio/monestir-de-sant-pere-de-rodes

Serveis complementaris

  • Botiga
  • Restaurant

Visites guiades

TOTES les visites guiades requereixen reserva prèvia online a través de: https://bit.ly/3gb9G8S

 

Activitats educatives

Informació i reserves: 972 387 559 o reservesspv.acdpc@gencat.cat.

 

Restaurant del Monestir

Carta i menú diari, dinars d'empresa i banquets

 

Horaris

De l´1 d'octubre al 30 de maig, obert de 10 del matí a 5 de la tarda.
De l'1 de juny al 30 de setembre, obert de 10 del matí a 7 de la tarda.
Juliol i agost obrim a la nit sota reserva.

 

Contacte:

Tel. 972 194 233  /  610 310 073

Més informació fent clic aquí.

 

Història

Es desconeix el veritable origen del monestir, que va ser motiu d'especulacions i llegendes en el passat, com ara la de la seva fundació per monjos que desembarcaren a la zona amb les restes de sant Pere i altres sants, amb la comesa de custodiar-les per no ser profanades per les hordes bàrbares que amenaçaven d'atacar Roma. Passat el perill, el papa Bonifaci IV hauria ordenat construir el temple.

 

La primera documentació de l'existència del monestir data de l'any 878, en què és esmentat com a un simple cel·la monàstica consagrada a sant Pere. No és fins a l'any 945 que és considerat un monestir benedictí independent, regit per un abat. Lligat al comtat d'Empúries, va arribar al seu màxim esplendor entre els segles XI i XII.

La importància creixent del cenobi en féu una destinació de pelegrinatges, especialment amb ocasió dels jubileus de la Santa Creu de maig (els anys en què la festa del 3 de maig s'esqueia en divendres), que foren celebrats fins a finals del segle XVII.

A partir del segle XVII fou saquejat en diverses ocasions per exèrcits francesos i bandolers i el 1793 fou abandonat per la comunitat benedictina, que es traslladà a Vila-sacra. El 1809 s'instal·là a Figueres, fins que els decrets d'exclaustració de 1835 la van dissoldre i la desamortització subsegüent liquidà els seus béns.

A mercè de saquejadors de tota espècie, pelatge i condició, romangué durant un segle sense cap protecció per part de l'Estat Espanyol, que finalment el declarà Monument Historicoartístic Nacional el 1930. El 1935 la Generalitat de Catalunya hi inicià les primeres restauracions que, interrompudes per la guerra civil de 1936-1939 i, tot i una nova declaració efectuada pel règim franquista el 1949, per un nou període d'abandonament, es reprengueren a partir de la dècada de 1960. La llei del Patrimoni Cultural català de 1993 l'empara com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Època tardoromana


Les recerques arqueològiques fan recular la història del monestir a època romana, amb materials escultòrics de marbre reutilitzats i unes estructures trobades a nivell de fonaments a la zona propera de l'absis, datable a l'època tardoromana.

Època medieval

El primer document escrit on apareix el monestir data de l'any 878, on s'esmenta junt a altres cel.les monàstiques del Comtat de Perelada, on són objecte de disputa entre els monestirs de Sant Policarp del Rasés i Sant Esteve de Banyoles pel seu domini. Aquestes disputes acaben entrat el s. X amb la independència del Monestir. El primer moment d'esplendor del Monestir s'inicia amb la protecció del noble Tassi, durant la primera meitat del s. X, amb augment de les possessions i la protecció del comte d'Empúries-Rosselló, Gausfred I. Trobem molts documents del s. X que parlen d'aquestes donacions i privilegis.

Al s. XI es reconstrueix sobre estructures anteriors un nou monestir, amb una nova església, consagrada el 1022, i les dependències monacals organitzades al voltant del claustre, afavorint la comunicació interior amb les diferents dependències i la separació de la comunitat del món exterior. La cultura carolingia va estendre un model cultural i espiritual a tot el seu imperi, incloent la estructura dels monetirs, que seguint la regla de Sant Benet, tots tenen una organització similar. Continuen durant aquest segle les donacions i la protecció dels comtes d'Empúries. El 1088 el monestir rep una butlla del papa Urbà II per iniciar els jubileus de Santa Creu, sempre que el dia de Sta Creu sigui divendres, es van celebrar fins el 1697.

A inicis del s. XII es continuen les obres del segle anterior. A partir de la segona meitat del segle, trobem enfrontaments violents entre la Casa de Perelada i la Casa Comtal d'Empúries que repercuteixen al monestir, impulsant després la seva reconstrucció. Data d'aquest moment la renovació del claustre superior, intervencions a l'església, l'accés al monestir, la portalada del Mestre de Cabestany, el cementiri i el campanar .

Per reflexar aquesta situació d'enfrontaments, apuntem un document de l'any 1185 en el que el comte Ponç promet que no farà ni deixarà fer accions violentes contra el monestir ni contra els seus súbdits.

El segle XIII ve marcat per una continuació de les obres del segle anterior, hi ha una prosperitat amb continuació de donacions i privilegis. El 1273 i el 1279 el rei Jaume I posa l'abadia i tots els seus habitants sota la seva custòdia. Hi ha enfrontaments amb la Casa comtal d'Empúries. El 1283 el Comte d'Empúries Ponç V reconstrueix el Castell de Verdera i fa una confirmació de les donacions dels comtes d'Empúries al Monestir.

La prosperitat del monestir continua fins a mitjans del s. XIV on dues causes comencen a fer minvar la seva dominància, per una banda la "relaxació de costums" comuna a totes les cases religioses de l'època, aquesta relaxació es traduïa a corrupció i incompliment dels deures religiosos, tampoc hi ha en aquest període donacions al monestir, fet relacionat amb la decadència de la Casa Comtal d'Empúries, protectora del monestir, i l'acabament de la primera dinastia comtal. L'altra gran causa són les epidèmies de pesta negra, el 1345 hi ha 24 monjos morts; i per extensió molts més morts entre la població de les terres que dominava el monestir.

El 1359 i 1360 hi ha unes actes firmades davant de notari amb els acords del conjunt de monjos reunits a la sala capitular, en què s'informa que algunes parts del monestir amenacen ruïna i es proposa una restauració, que afecta a gran part de les dependències del monestir. El 1378 es realitza un retaule de pedra.

Època moderna

Del segle XV i XVI no ens han arribat masses notícies del monestir ni de la seva activitat constructiva, ni artística. El 1447 começa la sèrie dels abats comendataris. Tradicionalment, la historiografia atribueix a aquest període una època de declivi marcat per àtacs de la pirateria i els efectes de la pesta.

Tot i aquest declivi, hi ha una activitat constructiva menor dintre del monestir, durant la primera meitat del segle XVI hi ha la reforma de l'absis central, l'encàrrec d'un retaule per l'altar major a Pere Mates. Hi ha altres reformes a l'església del s. XVII-XVIII, així com reformes al Palau de l'Abat, la construcció de l'edifici conegut com Sagristies Noves i reformes als edificis del claustre.

Els segles XVII i XVIII, venen marcats per les guerres amb França, i per l'inici dels saquejos i espolis del monestir en mans dels francesos. Estan documentats atacs al 1654, que el monestir es abandonat durant 6 anys, el 1675, el 1693 i el 1708, moment en el q uè el duc de Noailles s'emporta la Bíblia de Rodes, del s. XI. Els bandolers també saquegen diverses vegades el monestir.

Època contemporànea

La comunitat passa a viure a Vilasacra el 1798 i a Figueres el 1818. El 1834 S'extingueix la comunitat.

El 1930 l'edifici del Monestir de Sant Pere de Rodes es declarat monument nacional per Reial Ordre. Aquesta catalogació es ratifica el 1985 i ja en el 1997 és declarat Bé Cultural d'Interés Nacional per la Generalitat de Catalunya.

Durant el s. XX es produeixen diferents intervencions de restauració, el resultat d'aquestes intervencions és el conjunt que podem veure avui. Les restauracions dirigides per l'arquitecte Jeroni Martorell es van dur a terme entre el 1931 i el 1935, seguint dos objectius, la de protecció i consolidació d'aquelles parts que ho requerien per aturar la degradació i l'altre objectiu recuperar i donar preferència a l'edifici medieval en perjudici de les construccions posteriors. L'etapa posterior des del 1942 fins al 1972, les obres de restauració són dirigides per l'arquitecte Alejandro Ferrant Vázquez, seguint els objectius de consolidació i de reconstrucció (del monestir Romànic), seguint la línia de Martorell. El 1978 s'aprova un projecte de l'arquitecte José Sancho Roda. El 1980 hi ha un canvi en la intervenció restauradora amb els projectes de J. A Martínez Lapeña amb una sensibilitat i uns objectius diferents; convertir el monestir en monument visitable, respectar l'arquitectura conservada i promoure excavacions i prospeccions arqueològiques abans de qualsevol intervenció. El 1992 s'elabora el Pla Director del monestir.

Les intervencions arqueològiques es van iniciar el 1952 amb Martín Almagro, qui va aturar l'espoli al monestir, les intervencions es limitaven a recollir tots els elements que semblaven valuosos. El 1962 inicia les excavacions Miquel Oliva. El 1981-2 excava la Universitat de Barcelona. El 1989 hi ha noves excavacions arqueològiques dirigides per Montserrat Mataró. A partir d'aquest moment qualsevol restauració anirà precedida de l'estudi arqueològic.

Bibliografia

  • J. Badia i Homs, L'arquitectura medieval a l'Empordà, vol. 2-B, Girona, Diputació Provincial de Girona, 1981, pp. 47-114, 118-128, 134-144, 578-579, 582-594 i 596-598.
  • J.-A. Adell i E. Riu Barrera, "Sant Pere de Rodes", a Catalunya romànica, vol. 27, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1998, pp. 148-156.
  • I. Lorés i Otzet (amb la col. de C. Mancho i S. Vidal), El monestir de Sant Pere de Rodes, Bellaterra (etc.), Universitat Autònoma de Barcelona (etc.), 2002.

 

Arquitectura

El monestir es construí en terrasses adaptades al pendent de la Verdera. Inclou edificacions de diferents èpoques, des de la seva fundació fins a l'abandonament de l'edifici per part de la comunitat.

El centre del conjunt és el claustre, però en realitat a Sant Pere de Rodes cal parlar de claustres, i no situats un al costat de l'altre sinó superposats, disposició que afavoreix també l'orografia. El claustre superior, del segle XII, ha pervingut molt malmès a causa dels saquejos dels segles XIX i XX, i del qual n'hi ha poques restes in situ. Entre els pocs capitells que foren recol·locats en la reconstrucció dels anys 1960-1970 destaca el que representa un grup de monjos. Es conserven capitells d'aquest claustre en museus de Barcelona i París i en col·leccions particulars. El desenrunament i les restauracions recents posaren al descobert un segon claustre, inferior i més primitiu, constituït per grans arcades de mig punt sense decoració.

L'església, consagrada l'any 1022, és el màxim exponent del conjunt arquitectònic. És un edifici d'estil romànic fortament influït per l'arquitectura tardoromana. Té planta de creu llatina, amb tres absis (el central de forma parabòlica) i amb tres naus cobertes amb volta de canó, que destaquen per la seva estretor, especialment les laterals, i per la seva alçada monumental. Les naus estan separades per pilastres decorades amb columnes exemptes adossades a dos o tres dels seus costats, sobre alts sòcols i disposades en doble ordre d'alçada, que suporten els arcs formers i els arcs torals. Aquestes columnes, que procedeixen d'alguna construcció romana, descansen sobre un alt sòcol i tenen grans capitells d'influència coríntia, amb àbacs prominents, que per la seva localització elevada constitueixen de les poques peces escultòriques que no foren objecte de rapinya. L'atracció de pelegrins explica la presència d'un deambulatori a l'absis de la nau central que fa de continuació de les naus laterals. Sota l'absis hi ha una cripta de moderades dimensions. Aquesta església sintetitza amb originalitat una sèrie de corrents arquitectònics anteriors, des de les construccions romanes de l'Antiguitat tardana fins al preromànic carolingi passant per les tradicions locals. Aquesta originalitat ha provocat una llarga polèmica entre els estudiosos i fa que sigui considerada un dels principals exponents del romànic a Catalunya.

Davant de l'església hi ha un espaiós atri o galilea, en el qual hi havia hagut sepulcres de diferents personatges, inclosos alguns comtes d'Empúries, però de tot això queden poques restes. L'església s'obria a aquest atri amb una porta monumental, obra del Mestre de Cabestany, que si no hagués estat fervorosament espoliada al segle XIX, seria un dels més valuosos conjunts escultòrics del romànic català. Se'n conserven restes en alguns museus i col·leccions particulars, entre els quals destaca el plafó que representa l'aparició de Crist als seus deixebles sobre el mar, del Museu Marès de Barcelona.

 

A la façana de ponent del monestir s'aixeca el campanar, de planta quadrada i d'estil llombard, del segle XII. Al seu costat es drerça una torre de defensa (o de l'homenatge), que probablement s'inicià en el segle X i que passà posteriorment per un llarg procés de reconstrucció i reformes.

 

Mesures de protecció

El monestir es troba situat dintre l'àrea de protecció del Parc Natural del Cap de Creus, concretament en àmbit de Paratge Natural d'Interès Nacional.

Declarat Monument Historicoartístic Nacional el 1930. 

Declarat Bé Cultural d'Interès Naciona a l'empara de la llei del Patrimoni Cultural català de 1993.

 

Llegendes

La solemnitat del conjunt, la ruïna, la manca de documentació, la tradició oral i l'ocupació humana des de temps remots, han fet de Sant Pere de Rodesi el seu entorn el centre de moltes llegendes. Recentment l'Ajuntament del Port de la Selva ha editat el llibre de la Cabra d'Or, una història que pren apunts de diferents llegendes.

Enumenem algunes de les llegendes del monestir i de la Serra de Verdera.



El Salt de la Reina Mora

En la vessant oest de la muntanya de Verdera, al costat del castell, hi ha una gran cinglera coneguda amb el nom del Salt de la Reina Mora. Diu la llegenda que en el castell hi vivia un wali moro junt amb la seva cort. En un atac dels cristians el wali moro i les seves tropes van ser derrotades i la reina mora va prendre un dels seus millors cavalls i amb alguns dels seus servents va anar a ajudar al seu rei, un cop la derrota era imminent, va emprendre amb el cavall una carrera cap a la cinglera fent un gran salt, la reina mora va xocar amb una pedra al fons i va quedar sense vida. La gent dels voltants diuen que, de vegades, en les tristes nits sense lluna, en el silenci de la nit, es poden sentir les tristes lamentacions de la reina mora.

Pla Cargol, Joaquín; Tradiciones, santuarios y tipismo de las comarcas gerundenses. Dalmau Carles, Pla.



El Salt de la Reina

Es diu que cap a l'any 500, el comte d'Empúries tenia una filla molt i molt bonica, d'una bellesa excepcional. El comte gelòs de la bellesa de la seva filla esperant poder ajuntar-la en matrimoni amb un noble que fos de la seva conveniència, va decidir aillar-la al castell de Verdera. La noia va passar en el solitari castell varis anys. Va arribar el dia en que el comte va decidir unir-la en matrimoni, però llavors es va enterar que la seva filla estava molt enamorada d'un senzill pastor, i que el seu amor era correspost. El comte, en descobrir que els seus plans havien fracassat, es va enfurismar més que mai. La pobre noia, aterrida per la reprimenda que podia fer el seu pare va fugir del castell llançant-se al buit, estrellant el seu bonic cos damunt les roques i la terra que estimava. Davant aquests fets tan desgraciats, la gent, va decidir donar el títol de reina, a qui per escoltar el seu cor no va arribar a ser comtesa.
Fruit d'aquell amor prohibit, havia nascut un nen, de nom Ecipini, que alguns relacionen amb un dels tres monjos, que alguns anys després van venir de Roma amb les santes relíquies, fundant el monestir de Sant Pere de Rodes.

Pla Cargol, Joaquín; Tradiciones, santuarios y tipismo de las comarcas gerundenses. Dalmau Carles, Pla.

 

El Salt de la Reina 1

Aquesta llegenda no fa referència a una reina sinó que és un nom propi. Reina, la filla del castlar del castell. En el s. XII, el castell de Verdera, sota la protecció del comte Hug d'Empúries, va ser atacat pel comte Guillem de Besalú "el Foll", Reina perseguida pels guerrers, va llançar-se per la cinglera. El cos de Reina va desaparèixer i a vegades, en les nits de lluna plena, alguns veïns dels pobles propers, veuen com el cos de Reina cau pels roquissars. Les guerres entre el comte d'Empúries i el comte de Besalú van acabar gràcies a la intervenció de l'abat Oliba.

Vayreda, Montserrat. L'Empordà Màgic (l'Alt Empordà). Terra Nostra

 

Llegenda fundacional del Monestir. Les relíquies de Roma

En el temps que l'emperador Focas governava l'Orient, s. VII, i a Roma hi havia el Papa Bonifaci IV, varen tenir lloc els següents fets. Davant l'amenaça de l'atac imminent del poderós exercit de Babilonia i dels perses units per arrassar i dominar Roma, així com apoderar-se dels cossos dels apòstols Sant Pere i Sant Pau i d'altres Sants, el Papa Bonifaci va convocar un concili per devatre que calia fer davant aquella situació d'urgència. Els Prínceps i patricis romans varen estar d'acord, era convenient treure de Roma el cos de Sant Pere, concretament el cap i el braç dret i els cossos del seu deixeble, Sant Pere Exorcista i altres tres màrtirs, Concordi, Lucidi i Morerand. Calia que ho fessin homes de confiança i enviar-les a les parts més occidentals de França, buscant un lloc segur fins que hagués passat el perill. En processó el Papa i tot el clergat varen dur en processó les relíquies i una ampolla de la sang de Crist fins una nau. Hi varen pujar alguns capellans, entre ells Feliu, Pons i Epicini, baixant pel riu Tiber varen sortir al mar i varen arribar al port anomenat Armen-Rodas. Allà hi passàren 3 dies abans d'anar a terra on trobaren aigua, van pujar per la muntanya de Verdera trobant una altra font, i no lluny una cova sobre la que hi havia un petit altar que el bisbe de Narbona, Sant Pau havia edificat, quan hi va estar dos o tres anys. Varen treure les relíquies i les dipositaren en aquella cova, la van tancar i van tornar al mar. Passades unes setmanes hi varen tornar sense trobar la cova, ja que hi havia crescut molta herba i espines.


Vayreda, Montserrat. L'Empordà Màgic (l'Alt Empordà). Terra Nostra

 

Llegenda fundacional del Monestir. La Venus Pirenaica

Llegenda fundacional del Monestir. Sant Pere i sant Peret de Roda.
Temps era temps, hi havia per les nostres mars un pirata terrible, conegut com "cor de pedra", tot ho destruïa i arrassava i per on passava tothom temia caure sota les seves mars, perquè a qui agafava feia presoner, en demava el rescat o el feia esclau. Una vegada va desembarcar a Roses i va fer molts captius, entre ells un nen d'uns set anys. Tots els presoners, lligats i carregats amb pesades cadenes, ploraven i es lamentaven, tots menys el nen, que no havien lligat, que anava d'un costat a l'altre consolant la gent. Un dia, el pirata, sorprés de l'actitut del nen, el va cridar i li va preguntar perquè no plorava i no jugava com els nens de la seva edat. Ell li va contestar que tenia una missió, encomenada pel seu Déu, que consistia en portar una mica de consol als seus companys de captiveri. Les paraules del nen van fer enrabiar al pirata que no podia oblidar-les. Passaven els dies i el pirata no podia treure's del cap les paraules del nen i va tornar a parlar amb ell. Li va preguntar el seu nom, que era Pere. Com més parlava amb el nen més convençut el veia i va acabar veient en el nen un il.luminat pel seu Déu. Es va convertir al cristianisme, va abandonar la pirateria i va tenir molts seguidors, que es van instal.lar aprop del lloc on van recollir aquell nen, a la muntanya de Verdera. Van construir un monestir, el pirata amb el nom de Pere va ser el primer abat i el nen el va succeir com abat. En el santoral popular són coneguts com Sant Pere i Sant Peret de Roda.

Amades, Joan. Les millors llegendes populars. Editorial Selecta.

 

Llegenda de l'estada de Carlemany al Monestir de Sant Pere de Rodes

Com passa en molts llocs, ha arribat per tradició oral, que l'emperador Carlemany va fer estada al Monestir. Carles Fages de Climent recollia aquesta tradició al poema "Somni del Cap de Creus"

Vayreda, Montserrat. L'Empordà Màgic (l'Alt Empordà). Terra Nostra

 

Llegenda de l'estada de Carlemany al Monestir de Sant Pere de Rodes

Diu la veu popular que Carlemany va pujar a resar a la capella de Santa Elena, propera al monestir de Sant Pere de Rodes, mentre resava va deixar la seva espasa a sobre de l'altar. Quan va acabar les seves pregàries, va prendre la seva espasa descobrint que la fulla de l'espasa s'havia convertit en foc. Aquesta és la raó de la força i les victòries de l'emperador en les seves batalles.

Pla Cargol, Joaquín; Tradiciones, santuarios y tipismo de las comarcas gerundenses. Dalmau Carles, Pla.

 

La Flor del Penical

Tomàs Garcès feia estades a la Selva de Mar. En aquest conte, publicat l'any 1964 a la Revista Ressorgiment, dirigida pel fill del Port de la Selva, Hipòl.lit Nadal i Mallol, a Buenos Aires, parla de les sensacions de la serra de Rodes, a través dels colors i sobretot de les flors i les plantes de la muntanya de Verdera, en el mes d'abril. El conte explica una excursió, en primera persona, que va des del camí que surt de Sant Sebastià a la Selva de Mar fins el Mas de la Pallera passant per la Font dels Monjos, el monestir de Sant Pere de Rodes, Santa Helena i finalment al mas. El conte té com a protagonista la flor del penical que tot ho cura, que tot ho dóna, que segons Honorat, l'home del mas, està amagada enmig de les runes del monestir.

Garcés, Tomàs; La Flor del Penical. Ressorgiment. 1964.

 

El Sant Grial

Hi ha diverses versions sobre que és el Sant Grial. Alguns diuen que el Sant Grial és la copa en la que Jesucrist va veure el vi en l'Últim Sopar, abans de començar la seva passió, altres diuen que el Sant Grial és el vas d'or en el que Josep d'Arimatea va recollir la sang del Senyor clavat a la creu.

S'explica que entre les poblacions de Cadaqués i de Selva de Mar existeixen les ruines d'una petita ermita de muntanya, que va ser dedicada a la verge de la Blancaflor. Es deia tradicionalment que en aquesta capella es venerava una flor blanca, en forma de calze, en la que l'apòstol San Pere va recollir les últimes gotes de la sang del cos de Crist. Durant molt temps va guardar aquell tresor que va acabar donant a l'apòstol Sant Pau quan aquest va venir cap a occident, i per diferents atzars del seu viatge, va dipositar el tresor en aquella ermita.

Pla Cargol, Joaquín; Tradiciones, santuarios y tipismo de las comarcas gerundenses. Dalmau Carles, Pla.

 

El Sant Grial 1

Una variació de la llegenda anterior, diu que la sang de Jesucrist recollida en el sant Calze, per Josep d'Arimatea estava dipositat a Roma. Davant una incursió dels bàrbars, el papa Bonifaci IV va decidir treure'l de Roma. Va ser embarcada i custodiada per uns cavallers que van desembarcar al peu de la muntanya de Verdera. En aquesta muntanya van edificar una petita església anterior al monestir de Sant Pere de Rodes. La tradició també diu que per defensar el calze i altres relíquies que varen portar de Roma, també van construir al cim de la muntanya un castell.

Pla Cargol, Joaquín; Tradiciones, santuarios y tipismo de las comarcas gerundenses. Dalmau Carles, Pla.

 

La Trobada de goges a la Font dels Monjos

Les goges, aloges o dones d'aigüa són éssers fantàstics propis i originals de la mitologia catalana. Podem dir que són les fades catalanes. Aquests éssers, sense ser bons ni dolents, habiten en boscos, muntanyes, llocs isolats on hi ha passos o gorges d'aigua, tenen una bellesa infinita i uns cabells molt llargs i tenen poders propis i moltes llegendes per diferents llocs del país. De tothom és sabut que la nit de Sant Joan, quan toquen les dotze de la nit, totes les goges del país marxen del seu cau per reunir-se amb la seva reina la goja Estrella. Juntes, ballen danses ancestrals i és en el seu ball, al tocar els seus a terra, que comuniquen a les plantes els seus poders i els hi transmeten les seves virtuts per guarir enfermetats. Aquesta trobada anual segons la tradició és a la Font dels Monjos, és a sant Pere de Rodes, a Sant Salvador i fins i tot al Cap de Creus.

Pla Cargol, Joaquín; Tradiciones, santuarios y tipismo de las comarcas gerundenses. Dalmau Carles, Pla.

 

Les dones d'aigua de Caltré

Com ja hem dit hi ha moltes llegendes al país sobre dones d'aigua, amb diferents atribucions, una és la de rentar roba blanca. La tradició oral explica que a la muntanya de Caltré, aprop d'unes roques blanques, fàcils de veure, habiten dones d'aigua. Aquestes, baixen amb la seva roba a la ribera de la Vall, a rentar roba blanca.

Tradició oral.

 

Els tunels de Sant Pere de Rodes

Hi ha la creença extesa en els pobles del voltant de la muntanya de Verdera, que el monestir de Sant Pere de Rodes estava comunicat amb diferents indrets a través de túnels, de manera que els monjos, en cas d'asedis o segons les seves conveniències podien marxar i tornar al monestir segons les seves conveniències. Es diu que hi havia túnels que unien Sant Pere de Rodes amb la Taula dels Lladres, túnels des de Sant Pere de Rodes fins a Sant Salvador, túnels des de Sant Pere de Rodes fins a la Vall de Santa Creu i túnels des de Sant Pere de Rodes fins al Castell de Quermançó.

Tradició oral.

 

L'obligació d'anar a missa al monestir

Es diu que els monjos del monestir, senyors feudals de tots els pobles del voltant, obligaven a tots els veïns d'anar a missa al monestir, sota dures amenaces, fins i tot amenaces d'emparedaments.

Tradició oral.

 

La Cabra d'Or

La cabra d'or és una llegenda que s'atribueix a molts indrets. La il.lusió de la gent dels voltants que poden tenir a l'abast un gran tresor fa que sigui una llegenda clàssica en el nostre folklore. Es diu que en moments d'esplendor del Monestir, aquest tenia grans dominis i riqueses i que molts dels monjos eren fills de cases molt riques. Tantes riqueses hi havia, que entre les ruïnes del monestir encara hi ha guardada en algun túnel secret, una cabra d'or massís. Aquesta creença és tant difosa que quan es va trobar el tresor de les monedes d'or i plata al palau de l'abat, en la campanya d'excavacions arqueològiques del 89, tothom va donar per fet que es tractava de la famosa llegenda de la cabra d'or en el sentit que era un tresor de gran riquesa amagat en el monestir.

Tradició oral.

Conjunt monumental de Sant Pere de Rodes